METAIMATGES ROMÀNTIQUES · CARLOS SUÁREZ

       Parlar, a hores d'ara, de la trajectòria artística de Jordi Cerdà és, almenys, redundant. Tanmateix, cal recordar una vegada més que representa un dels creadors més significatius dintre de les pràctiques conceptuals que van irrompre amb força en la nostra escena artística durant la dècada dels setanta i que disposa d'un currículum que evidencia una projecció, tant nacional com internacional, gens menyspreable.



        l'epígraf de Metaimatges romàntiques, títol eloqüent per si mateix, es reuneixen uns treballs, la majoria realitzats en els darrers anys i altres rescatats de la seva producció anterior -la qual cosa posa de relleu la seva continuïtat discursiva-, en els quals destaca el fet d'estar agrupats formant sèries, entès aquest concepte en el sentit de conjunt temàtic. Recordem que la sèrie- repetició amb petites variacions, o sense, d'una mateixa imatge, o d'unes quantes imatges lligades al mateix tema- és una estructura sintàctica l'eficàcia de la qual resideix a provocar en l'espectador una associació immediata entre la imatge percebuda i una totalitat significant, i la sèrie és, per tant, un instrument de totalització de l'experiència aïllada. Això ha fet que aquesta estructura sigui una de les predilectes de la publicitat comercial.



       Partint d'aquest pressupòsit, Jordi Cerdà recorre a l'apropiació d'imatges, procedents majoritàriament el repertori que li ofereix la història de l'art, per compondre unes peces en les quals, juntament amb aquestes imatges, n'hi conviuen d'altres, procedents de la realitat objectual o no, que actuen com a imatges de contrast  -cal fer notar que l'associació d'imatges "per contrast" és una de les preferides d'aquesta mateixa publicitat a la qual fèiem referència -.  Permet així que l'espectador, en la percepció de l'obra, s'allunyi de la vivència objectivant-la, i estableixi una relació entre els seus elements, la qual cosa incideix en l'àmbi de la intencionalitat noètica -doctrina de la intel·ligència en el senti de visió intel·ligible o visió pensant- d'aquestes "imatges de contrast" que són les que desencadenen associacions en l'àmbit conscient o inconscient.

       L'ús de la imatge artística no es realitza tant des de la retòrica com des del subjau rere seu; així, els conceptes de dupliacació, representació, còpia, original, igualtat, semblança, descripció, sinècdoque, configuren un discurs en què els metallenguatges s'erigeixen en els veritables protagonistes. El fet d'utilitzar un llenguatge per referir-se a un altre ho ès en funció no de la seva provocació, sinó d'evidenciar les paradoxes de la representació i provocar la reflexió que exigeix tot procés de significació. Per això recorre, com ja hem assenyalat, a l'apropiació d'unes imatges que en molts casos fragmenta, descontextualitzant-les i tornant-les a recontextualitzar per crear així noves obres autònomes i independents, aprofitant la seva càrrega simbòlica i els mecanismes implícits al canvi de codis lingüístics al qual les sotmet. Reproducció d'obres d'art, fotografies, postals, que són passades a blanc i negres i acolorides a mà amb pastel, tècnica que al·ludeix als processos que intervenen en l'aprehensió i difusió de l'obra d'art. Imatges estereotipades que són, un cop transformades, la imatge d'una altra imatge. L'art com a element lingüístic, la tautologia d'un imatge dins d'una altra, el quadre dins del quadre.

       Un altre dels conceptes que graviten en aquesta exposició i, de fet, el títol ho recull, és el de romanticisme, entès com a concepte que transcendeix els seus límits cronològics i conceptuals, ja que altres moviments particpen de la mateixa idea en què se sosté allò romàntic, i que ve donat per la subjectivitat i la introspecció. En aquest sentit, hi ha una imatge que reflecteix, amb més precisió que cap altra, la idea d'allò romàntic, i és la de la ruïna. El que va valorar-hi el surrealisme, entre altres tendències artístiques, és el sentit del misteri inherent i etern que ens esguarda i ens mira per les esquerdes de la realitat trivial. No hi ha cap viatge, en cap part del globus, que estigui exempt de l'imperatiu categòric de la visita a algunes ruïnes "memòries venerades d'altres temps". L'artista mateix utilitza les imatges de vestigis arqueològics captades per ell en els seus viatges -l'artista coma a viatger que visita les ruïnes- i les incorpora a la seva narració visual, presentades com a substrats o nivells que en condicionen la lectura. Les postals, a la vegada, són vestigis, souvenirs de viatges.



       Per acabar, voldria puntualitzar que estem davant una obra que interpreta la creació artística com a acte reflexiu i que es documenta en la visió magrittiana de l'art, i conviu conjuntament amb elements teòrics de Freud, Foucauld, Lacan o Derrida, en què subjau la idea, plenament assumida per l'art conceptual, que l'obra són una mateixa cosa.


JORDI CERDÀ I GEREBÉS (Barcelona 1949)

       Llicenciat en Belles Arts i dissenyador, les seves primeres exposicions, cap el 1968, tendeixen al minimalisme i al treball amb elements geomètrics. A la darreria dels anys seixanta comença a treballar en el camp de la imatge i aviat entra dins el corrent més general de l'art conceptual, aspecte en el qual s'inscriuen les seves obres posteriors, fetes sempre a partir d'una reflexió sobre l'art i la seva representació, la qual cosa es troba dins el fons teòric de la seva obra.

                  D'entre les seves creacions dels anys setanta en cal remarcar les séries  "Concepte mínim" (1972), "Objectes i capses" (1974-75), "Contactes aquosos" (1976), "Suite René Magritte" (1977), "Suite Pintura" (1978), "Paral.lelisme cos de dona dins l'art" (1977-78), "Accions de cada dia: penetracions" (1979-80). Amb Roman Vallès "Reflexió-procés-pintura" (1979-1981), "Reflexions" (1986).

       D'entre altres exposicions dels darrers anys es poden remarcar, per diverses raons: "Cuatro direcciones" (Museo Nacional Reina Sofía, 1991); "Mobiliari urbà, obra feta a Nova York" (491 Art i recerca, 1991); muntatges de fotografies, Polaroids y tintes; "La cadira de Kosuth és una bona cadira" (Performance realitzada a l'aparador de la botiga Vinçon, galeria cèntrica de Barcelona, 1993); "Interior amb figures retòriques", gran exposició que definia l'obra més recent de l'artista (Galería 4RT, 1993); y el fotoperformance "Dintre meu hi ha una mica de...", un treball específic sobre personatges y actituds d'artistes, filòsofs. Una de les exposicions de caire retrospectiu, la va realitzar al Museo Joan Cabré de Calaceit (1995) o altres com "Reflex, desig i visió" al Museu Monjo (1999).



                 Ha fet films experimentals, accions i perfomances, i ha presentat a ratlla de 250 exposicions individuals, col.lectives i de grup a escala nacional i internacional. El seu treball durant els anys vuitanta i noranta esdevé una reflexió sobre l'espai, el temps, els mèdia i l'art. Les seves experiències anteriors i actuals es sintetitzen en la relectura d'imatges de l'art i de museu. Dins "Imatges d'imatges" (1990), per exemple, utiliza la fotografia com a mitjà i suport per a analitzar el mite de l'art, - prenent com a punt de partida Magritte o Lacan, entre d'altres- a partir de la relectura del que s'anomenen "obres mestres". El 1992 participa en l'exposició col.lectiva "Idees i actituds. Entorn de l'art conceptual a Catalunya, 1964-1980", que recupera i analitza aquest període de l'art català (també a Manchester i a Southampton el 1994).



       Disposa d'unaàmplia bibliografia compilada en els seus més de 30 anys de treball continuat. Actualment prepara altres mostres a Catalunya, Espanya  i Europa. En aquests darrers dos anys ha realitzat una série d'exposicions i accions individuals a Catalunya, entre elles, "Viatges, llocs i ciutats", així com "Imágenes de espejos" a la Sala Blanquerna de Madrid (1999), o les exposicions de Toulouse (2000) i París que junt amb la mostra de Barcelona a la Galeria Greca incideixen en la reflexió sobre l'art. L'exposició "Autoretrats" efectuada per la Generalitat de Catalunya, repasa retrospectivament les seves accions (2002-2003), y altres com "Museu Portàtil" (Compact-Art Collection 2002); "Paralel·lisme", en col·laboració amb Claude Jeanmart i   "ISIS", mostren una idea dels diferents registres en els que es mou l'artista. Està present a diferents col·leccions, entre altres la del M.A.C.B.A.